El gerros com a motiu d'inspiració

Gerro Cor

La forma dels gerros sempre m'ha sembla interessant.

És evident que  evoca fàcilment, el seu origen més utilitari.

Però no és menys cert que, més enllà d'aquest objectiu tan concret, hi ha una infinitat de formes, que fan que la peça s'elevi en un llarg coll o bé n'adquireixi una totalment arrodonida i exenta del mateix.

La forma en sí la utilitzo per cercar a través d'ella, el poder apropar-se a la bellessa, buscant l'equilibri i harmonia.

Els gerros també han estat la superfície triada per molts artistes, per a plasmar-hi escenes de la vida quotidiana o  batalles i gestes, o flors i motius vegetals.

Gerro Cistellera

Qui pot erigir-se en el jutge que asseveri, que un gerro no pot ser testimoni d'art?

Per a mi la seva forma, ha estat font d'inspiració. Mai m'ha interessat la seva utilitat.

El caràcter ètnic del que en va ser el meu primer,  m'evoca als meus propis orígens ceràmics i és font d'inici de la meva obra.

Al llarg d'aquests anys n'he fet molts i han anat evolucionant, tan en les seves formes, com en les de les seves nanses o les incrustacions de fang engalbat que l'han configurant.

Poc a poc, m'endinsava més en les formes estranyes i en les nanses diverses, que s'enfilaven pels seus costat.





De menuda, em cridaven l'atenció les rajoles irregulars dels carrers. Carrers sinuosos, on cada peça del camí s'adaptava a l'altre i aquesta a la de més enllà. Teixint llargs recorreguts de pedres diferents i colors diversos.

El paviment de la Rambla de Barcelona em captivava.

Era molt petita que, mirant el terra i agafada de la ma dels meus pares, em va arribar a semblar que les rajoles ondulants, es convertien en onades que es movien sincopàticament.

Per dos o tres cops,  em quedà mirant fixament el seu terra.

Repetint-se aquell va i ve .

A l' aixecar els ulls sorpresa, em vaig adonar que havia estat una mena de miratge.

Han esta moltes altres vegades, que hi he tornat a cercar amb la mirada els mateixos moviments, intentant veure si era capaç de tornar a sentir aquella sensació.

Els ulls dels infants són especials...


Per sort meva, la Rambla encara conserva les mateixes llosses que hi havia aleshores.

Els dibuixos que incorporo a les meves peces, cerquen el moviment. En aquest va i ve, ballant en la seva panxa danses estranyes.

A vegades recordant gerros modernistes, com aquest que sense nanses, m' insinua els motius florals que hi incorporaven en aquella època.

D'altres, em figuren dracs i serps que els abracen, però sempre amb aquestes incrustacions de fang, que s'adapten les unes a les altres.

Cada una d'elles, amb la seva forma precisa i concreta, per acabar formant un tot serpentí, que s'enfila pel coll del gerro o l'encinta.

A voltes, fent sanefes estranyes que es mouen, sense saber si venen o van.

O potser semblant sirenes, que sortides del mar, es pentinen damunt la sorra bruna de la platja.

I com en un joc de paraules o en un embarrussament, els gerros els vaig fer per parelles.

Un fet a xurros i l'altre amb planxes simulant les formes.

En aquesta fase, hi vaig incorporar el color dels esmalts per ressaltar els dibuixos incrustats.

Donaven un resultat diferent, però en cap cas al meu entendre, desmereixien els primers gerros.

                                                                                                                                                    

Per tant, uns contenen l'àire i els altres s'esplaien en l'espai.

Fent impossible contenir res, que no sigui la seva pròpia forma.

En un pensament més escultòric i amb una pregunta que queda en l'àire: "Quin és el gerro, quin l'escultura".

La resposta per mi és evident: "tots dos són gerros, tots dos són escultures pensades només en la seva forma, cercant la bellesa, el moviment i l'equilibri" .